VENI, VIDI, VICI...

Així començo aquest post... Fui, vi, vencí... així ha sigut aquest any, ple de proposits complerts.

En l'ambit familiar, en l'ambit sentimental, en l'ambit social, com a mare, com a dona, com amiga... així em sento, realitzada.

Un any que començava a Sevilla amb els que estimo ple d'alegria i acaba a Premià de Dalt amb més alegria encara, no sé si potser perquè ja som un més o perquè ... però així el sento...

I que carai, que ens ho mereixem tots cuatre. Ens mereixem això i més!!!

No puc dir que no tingui ganas d'encetar un nou any perquè mentiria, però acabo aquest amb un molt bon gust de boca, una sensació d'aquelles de no voler acabar alguna cosa perquè saps que sentiras anyorança... però (i ara faré servir una frase que ultimament faig servir molt) m'estaré fent gran... perquè em sento forta i plena de vida per afrontar el 2010 millor encara que el 2009; que es preparin els dotze mesos de l'any que arribo amb empenta!! jajaja

Aquest any pensaré un bon proposit per cada gra de raïm... Salud, Amor, Felicitat, Comprensió, Il.lusió, Amistat, Llibertat, Responsabilitat, Esperança, Reflexió, Somriures i Sorpreses!! Espero poder arribar a tots o almenys intentar-ho!

BONA SORTIDA AL 2009 I BONA ENTRADA AL 2010 PER A TOTHOM !!!!

STAND BY...

Es així com he estat tot aquest temps i no pas per falta de temes a escriure o manca de ganes... sino perquè el cigronet del Pau te tot el meu temps a la seva disposició... i no és que em sàpiga greu que així sigui, tot al contrari, m'omple d'orgull ser tan i tan feliç en els temps que estem!

Tenir dos sols de fills i un marit com el que tinc em fa una persona molt afortunada!! Tenir amics al meu voltant sempre que els necessito i sempre que ells em necessiten em fan una persona encara més afortunada!!

Doncs sí, ho dic en molt clar i no pas més fort perquè no puc... SÓC MOLT FELIÇ!

Avui he llegit una postal de nadal que m'ha frepat, i m'ha entendrit moltíssim! i anava acompanyada d'un video que m'ha emocionat com feia molt de temps que no em passava... L'autora no podia ser un altre que una de les amigues més collonudes que tinc, la Magdeta!! ja li he donat les gràcies, però considerava que es mereixia també esmentar-ho al meu blog, per no oblidar-ho mai!

Petonets a tothom qui estimo!!

Loquillo

El passat 25 d'Abril vam anar el Marc i jo al Concert del Loquillo a la Sala Anexa del Palau Sant Jordi. Va ser un concertàs, es va regalar cantant cançons que feia prop de 15 anys que no cantava en concert, donant-se al seu públic, un públic que xocava per la gran varietat de gent que hi havia. Gent que va seguir la seva primera época i que ja eren granadets, i joves que el seguien amb el seu últim treball, però tots ells marcant un estil roquer molt personal.

No va descansar ni un moment, va fer un concert de dues hores i mitja amb tota la xuleria i elegancia que el caracteritza, i sino mireu aquest video i treieu les vostres propies conclusions...

PAU

Ja és hora de parlar amb propietat... la puça és un nen i es dirà Pau!

M'encanta ser dona!!

Si i ja sé que sempre hi ha el típic comentari de... i el depilar? i la regla? i ells no la tenen... Doncs bé, sabeu què us dic I QUE?? jajajaja

M'encanta ser dona!!

Gràcies Gemma pel mail!! jajaja

Gran Torino

Ahir aprofitant que no teniem a l'Ori vam anar al cinema a veure Gran Torino la última pel.lícula del Clint Estwood, en la qual éll fa de Director, Productor i actor. Hem va agradar molt, la història que deixa entreveure d'un home sol (tot i que té familia...) i com acaba estimant allò que en un principi el treia de polleguera...

Mostra la part més dura de les "Bandas Racials", com els mateixos immigrants són racistes entre ells mateixos fins al punt de voler la mort per l'enemic, un enemic que també va haver de fugir del seu païs per sobreviure...

Un Clint Estwood brillant, que enmig de tot això sobreviu amb un to d'humor agre el dia a dia en un barri en el que éll mateix és el "viejo blanco" tot i ser americà... davant de totes les altres cultures...

No explico res més... però recomano a tothom que vagi a veure-a perquè no us deixarà indiferents...

Sant Josep Oriol

Avui 23 de Març és Sant Josep Oriol, que vol dir que avui és el Sant de l'Ori... no falla!! jajaja

Si teniu algún Oriol aprop, ja ho sabeu... a Felicitar-lo!

Potser ja és hora oi?

Fa tot just 9 setmanes que vaig saber que estaba "en estat de bona esperança" (frase que he sentit dir més d'una vegada a la gent gran... per això de no perdre les coses d'antas...) ... i no em faig a la idea, no sé si és per això de que vull esperar a celebrar-ho abans no em diguin que està tot molt bé... però és clar, la panxa em delata! Estic Tremenda! jajajaja

Penso que és hora de presentar en societat a la puça (com li diu l'Oriol) que no s'oblida ni una sola vegada de dir-li bon dia o bona nit amb un petó.

Avui mentres anavem cap a l'escola l'Oriol i la Maria es repartien les tasques... ha sigut un pas més cap a la responsabilitat! se sentien grans parlant dels més petits, i jo que haig de dir... que per mi encara són petits i espero que encara ho siguin més perquè els fa ser màgics!

Us poso una foto de la última eco...

Quin Diumenge!!

Ummmmmmmmmm... crec que així es la millor manera de descriure la sensació tan agradable i gratificant que em va soposar anar al laberint d'Horta ahir diumenge... Feia un dia genial, fred perque toca, i molt de sol (no es va amagar fins que varem decidir marxar), la companyia era la genial, encara que em faltava el Marc perque fos perfecte...

Vam arribar ben aviat i vàrem poder gaudir del laberint gairabé "privat" nens per un costat i pares per un altre... tot i que només entrar els hi vam repetir vint cops "tots junts" típic oi? doncs bé... a la primera cantonada ja no hi eren! jajaja I els que anavem últims que erem l'Anna, l'Oriol (no el meu), en Carlus, la Mgdeta i una servidora... camara en mano, tirant fotos a todo lo que se menea ... i vinga a riure! vam fer tantes fotos totes tres al mateix lloc que crec que tenim totes les fotos repetides!! o no la porta ningú la càmara o portem fins i tot el trípode! jajajaja

Per fi, després de donar no sé quantes voltes (jo necessitava anar urgentment al lavabo, mal moment oi?...) arriben a Eros... maco eh? i ja ens veus fen tres fotos iguals de "grupu" jajaja Som la bomba!!

Els homes que no s'en fien de nosaltres van fer dressera per un altre costat i nosaltres perdudes rient (per variar) sentim de cop i volta... ja som fora!! Marranos!!! i ja ens veus a la Mgdeta i a mi corren com a bojes per sortir.. com si conometres!! jajajaja Petit detall ella anava amb talons!! poc adecuat per baixar miléssimes de segons (sense ofendre eh?) jajajaja

Aleshores vam començar a fer més fotos desde dalt del laberint i tot el que l'envolta... (iguals, es clar!)

Vam reposar en una terrasseta al costat de un parc que els nens van desapareixer una bona estona, fins el punt que no m'enrecordava que en teniem!!

Ho acabaré amb un ummmmmmmmmmmmmm quin diumenge!!

Em reconforta

L'Oriol està malalt i com que estem a casa, el tinc com una puça enganxat a mi... no em molesta, tot el contrari, em reconforta saber que després de cinc anys puc estar amb ell entre setmana i cuidar-lo... fer de mare... Necessitava treure'm una mica aquest resentiment de no estar amb ell en moments així.... Ho necessitaba!

Amics i coneguts... on està el limit?

Sempre és un tema que m'ha costat separar, potser perquè a vegades penso que ningú pot ser dolent, però per sort o per desgracia t'ha n'adones amb els anys que no és així, que la gent fa via per arribar on es proposa passant per sobre de qui faci falta. Jo com a mare intento inculcar-li al meu fill i també ensenyar-li el que està bé o malament, a donar les gràcies, a demanar perdó i saber perdonar, a no fer als altres el que no li agradaria que li fessin a ell... Però cada cop veig més clar que hi ha coses que es perden pel camí, perquè sí que és ben cert que són com esponges i aprenen tot el que veuen, ja sigui bo o dolent.

Bé, tot això ho deia perquè recordo que una de les paraules que més es fa servir quan ets menut és amic. Veus amb ulls innocents a tothom igual i un amic és un tresor, és amb qui jugues, amb qui t'asseus a la taula, amb qui comparteixes l'esmorzar, amb qui t'enfades perquè s'ha t'ha col.lat a la fila per sortir al pati i amb qui ho arregles amb una pilota als peus.

Però a mida que et vas fent gran vas veient que cada cop canvies més la paraula amic per conegut i això deu voler dir alguna cosa. Un amic és qui mai et jutjarà pels teus actes, t'acceptarà tal i com ets, t'estimarà, et farà riure, et farà plorar, estarà sense que li diguis res quan més el necessites, et sabrà fer una bona abraçada en el moment oportú i sense demanar res a canvi, això és un amic. Per arribar a saber qui són realment aquests amics, vas fent un camí en el que vas deixant al llarg del trajecte amics que s'han convertit amb coneguts, i que poques vegades tornes a recuperar.

Jo em considero afortunada de tenir amics de veritat, i sobretot a una persona que fa cinc anys que conec i m'ha l'estimo com si fos part de mi, la Magda. Sempre ha estat quan l'he necessitat, m'ha donat ajuda sense demanar-li, m'ha fet riure, d'una estona sap fer un bona companyia, m'ha ensenyat que les coses petites i els bons moments són els millors regals i no m'ha jutjat mai. Això és una amiga, i sé que la tindré per sempre.

La Vanguardia

Aquest matí ho he llegit a la Vanguardia i m'ha agradat: Fes el teu camí com els estels al cel, sense pressa però sense parar mai.

Dels arxius al termòmetre i les gases

Desde que al mes d'octubre em vaig quedar sense feina pensava que podia fer per no desaprofitar aquest temps explendid que tinc ara cada dia. Si bé és cert que pels matins col.laboro amb el Marc (certament no tot el que ho hauria de fer... ho sé) però tinc moltes hores que em neguiteja perdre. Sempre m'ha incomodat molt no fer res, amb això no vull dir que sigui un cul inquiet, però si tinc temps m'agrada llegir, fullejar el diari, tafanejar per internet, o estar escarxofada a Sant Jaume amb el sol de cara envoltada de gent que comenta en clau de broma els temes d'actualitat.

Bé, tot això venia perquè m'he decidit estudiar enfermeria. És allò que sempre tens en ment, però no com a preferencia. Doncs bé aquí estic, intentant canviar els papers, els faxos, els mails per sentirme útil ajudant a qui ho necessita i fent que tothom tingui un moment més plàcid i alegre en un moment dur com pot ser l'estada en un hospital. Sempre recordo quan el meu pare estava ingressat, que em deia que estaba content quan li tocava una enfermera agradable. Jo vull això, fer companyia, ser útil i sentirme feliç amb la feina que faig.

Ja tinc preparat el kit de supervivència!! per urgencies truqueu al 629357580... jajajaja

Està tot inventat

El cap de setmana passat vam anar a fer una pizza tots tres a la Nonna de Premià de Mar. El cambrer que el coneixiem ens va oferir un xupito al final de sopar i el Marc tant tradicional com sempre es va demanar un Pacharan que va degustar amb el fum d'un puret. Jo vaig arriscarme a provar un licor de piruleta; no era un gust qualsevol, em va rememorar el gust de les piruletas de cor o dels xupa xups Koyak de tota la vida... per uns moments em vaig sentir petita i records agradables d'infantesa em van venir a retrobar. Quan hi tornarem??

Un matí qualsevol

Demà ja és dilluns i amb això arriben els matins divertits amb l'Oriol i la Maria. Cada matí sona el timbre a les vuit i la Mgdta ens porta la Maria per després portar-los a tots dos a l'escola (bé a la Mgdeta no, que ella ja sap anar sola a la feina). L'aventura comença quan arriben a la porta, perquè la Maria cada dia amb la mateixa il.lussió com si no ho hagués fet mai ens fa un "susto" que o bé el Marc o jo possem cara d'esglai. Entra tant contenta i pren posició al sofà. Hem establert que dia si dia no escullen dibuixos. La Maria escolleig la Hello Kitty i l'Oriol Bola de Drac. La Maria intenta estimular a l'Oriol dien-li que éll és el pare de la Hello Kitty, cosa que a l'Ori no li fa gents de gràcia, i l'Oriol li diu a la Maria que ella és en bubblu, un personatge que no s'assembla en res a una noia però això si, és de color rosa. El moment àlgid és quant el dia que ens toca Bola de Drac i la Maria fastiguejada mira la tele, espera amb impaciència el "moment" en que l'Oriol vagi al lavabo i li falta temps per dir-me... Jessi pots canviar fins que vingui l'Oriol? i una veu desde el lavabo diu... No Maria, que t'he sentit... jajajaja

Després un cop enllestit l'Oriol del esmorzar, rentar-se les dents, posar-se les sabates, l'abrig i col.locar-se la motxilla (tot això és una hora...) marxem, i per variar sempre anem tard!

Dono gràcies que només són dos i tinc dues mans per què no em deixen anar ni per mocar-me.

Arribem a la escola i cadascún va a la seva, l'Oriol agafa una pala e plàstic que simula de pilota i per fer com ell diu uns xuts i la Maria s'em refrega com un gatet amb ganes de mimos.

Finalment el Fran obre la porta i tots dos s'em tiren a sobre per donar-me un petó.

Començo el retorn cap a casa pensant la sort que tinc cada dia de començar-lo així.

Dilluns? Qué vingui que l'espero!

Presa de Contacte

Ja fa dies que li dono voltes a la idea de crear un blog i la excusa no és falta de temps, perquè si alguna cosa tinc ara és temps! Podem dir que la culpa per dir-ho carinyosament d'alguna manera és de la Mgdeta que m'ha fet despertar aquesta curiositat i aqui estic encetant-l'ho.

Vull fer servir el blog com un mitjà de desconexió amb el dia a dia, crec que em farà creixer com a persona perquè si més no m'esforçaré a escriure vivences, pensaments i opinions que a vegades per "estrés" del dia a dia no ens permetem el luxe de parar cinc minuts i pensar-hi.

N'estic satisfeta i orgullosa i sí que és ben cert que no tinc avia i tot m'ho dic jo mateixa, per ja sabeu aquell dit que diu "como uno mismo..."

Àpa-li aqui acaba la meva entrée al món blogistic.