Em reconforta

L'Oriol està malalt i com que estem a casa, el tinc com una puça enganxat a mi... no em molesta, tot el contrari, em reconforta saber que després de cinc anys puc estar amb ell entre setmana i cuidar-lo... fer de mare... Necessitava treure'm una mica aquest resentiment de no estar amb ell en moments així.... Ho necessitaba!

Amics i coneguts... on està el limit?

Sempre és un tema que m'ha costat separar, potser perquè a vegades penso que ningú pot ser dolent, però per sort o per desgracia t'ha n'adones amb els anys que no és així, que la gent fa via per arribar on es proposa passant per sobre de qui faci falta. Jo com a mare intento inculcar-li al meu fill i també ensenyar-li el que està bé o malament, a donar les gràcies, a demanar perdó i saber perdonar, a no fer als altres el que no li agradaria que li fessin a ell... Però cada cop veig més clar que hi ha coses que es perden pel camí, perquè sí que és ben cert que són com esponges i aprenen tot el que veuen, ja sigui bo o dolent.

Bé, tot això ho deia perquè recordo que una de les paraules que més es fa servir quan ets menut és amic. Veus amb ulls innocents a tothom igual i un amic és un tresor, és amb qui jugues, amb qui t'asseus a la taula, amb qui comparteixes l'esmorzar, amb qui t'enfades perquè s'ha t'ha col.lat a la fila per sortir al pati i amb qui ho arregles amb una pilota als peus.

Però a mida que et vas fent gran vas veient que cada cop canvies més la paraula amic per conegut i això deu voler dir alguna cosa. Un amic és qui mai et jutjarà pels teus actes, t'acceptarà tal i com ets, t'estimarà, et farà riure, et farà plorar, estarà sense que li diguis res quan més el necessites, et sabrà fer una bona abraçada en el moment oportú i sense demanar res a canvi, això és un amic. Per arribar a saber qui són realment aquests amics, vas fent un camí en el que vas deixant al llarg del trajecte amics que s'han convertit amb coneguts, i que poques vegades tornes a recuperar.

Jo em considero afortunada de tenir amics de veritat, i sobretot a una persona que fa cinc anys que conec i m'ha l'estimo com si fos part de mi, la Magda. Sempre ha estat quan l'he necessitat, m'ha donat ajuda sense demanar-li, m'ha fet riure, d'una estona sap fer un bona companyia, m'ha ensenyat que les coses petites i els bons moments són els millors regals i no m'ha jutjat mai. Això és una amiga, i sé que la tindré per sempre.

La Vanguardia

Aquest matí ho he llegit a la Vanguardia i m'ha agradat: Fes el teu camí com els estels al cel, sense pressa però sense parar mai.

Dels arxius al termòmetre i les gases

Desde que al mes d'octubre em vaig quedar sense feina pensava que podia fer per no desaprofitar aquest temps explendid que tinc ara cada dia. Si bé és cert que pels matins col.laboro amb el Marc (certament no tot el que ho hauria de fer... ho sé) però tinc moltes hores que em neguiteja perdre. Sempre m'ha incomodat molt no fer res, amb això no vull dir que sigui un cul inquiet, però si tinc temps m'agrada llegir, fullejar el diari, tafanejar per internet, o estar escarxofada a Sant Jaume amb el sol de cara envoltada de gent que comenta en clau de broma els temes d'actualitat.

Bé, tot això venia perquè m'he decidit estudiar enfermeria. És allò que sempre tens en ment, però no com a preferencia. Doncs bé aquí estic, intentant canviar els papers, els faxos, els mails per sentirme útil ajudant a qui ho necessita i fent que tothom tingui un moment més plàcid i alegre en un moment dur com pot ser l'estada en un hospital. Sempre recordo quan el meu pare estava ingressat, que em deia que estaba content quan li tocava una enfermera agradable. Jo vull això, fer companyia, ser útil i sentirme feliç amb la feina que faig.

Ja tinc preparat el kit de supervivència!! per urgencies truqueu al 629357580... jajajaja

Està tot inventat

El cap de setmana passat vam anar a fer una pizza tots tres a la Nonna de Premià de Mar. El cambrer que el coneixiem ens va oferir un xupito al final de sopar i el Marc tant tradicional com sempre es va demanar un Pacharan que va degustar amb el fum d'un puret. Jo vaig arriscarme a provar un licor de piruleta; no era un gust qualsevol, em va rememorar el gust de les piruletas de cor o dels xupa xups Koyak de tota la vida... per uns moments em vaig sentir petita i records agradables d'infantesa em van venir a retrobar. Quan hi tornarem??

Un matí qualsevol

Demà ja és dilluns i amb això arriben els matins divertits amb l'Oriol i la Maria. Cada matí sona el timbre a les vuit i la Mgdta ens porta la Maria per després portar-los a tots dos a l'escola (bé a la Mgdeta no, que ella ja sap anar sola a la feina). L'aventura comença quan arriben a la porta, perquè la Maria cada dia amb la mateixa il.lussió com si no ho hagués fet mai ens fa un "susto" que o bé el Marc o jo possem cara d'esglai. Entra tant contenta i pren posició al sofà. Hem establert que dia si dia no escullen dibuixos. La Maria escolleig la Hello Kitty i l'Oriol Bola de Drac. La Maria intenta estimular a l'Oriol dien-li que éll és el pare de la Hello Kitty, cosa que a l'Ori no li fa gents de gràcia, i l'Oriol li diu a la Maria que ella és en bubblu, un personatge que no s'assembla en res a una noia però això si, és de color rosa. El moment àlgid és quant el dia que ens toca Bola de Drac i la Maria fastiguejada mira la tele, espera amb impaciència el "moment" en que l'Oriol vagi al lavabo i li falta temps per dir-me... Jessi pots canviar fins que vingui l'Oriol? i una veu desde el lavabo diu... No Maria, que t'he sentit... jajajaja

Després un cop enllestit l'Oriol del esmorzar, rentar-se les dents, posar-se les sabates, l'abrig i col.locar-se la motxilla (tot això és una hora...) marxem, i per variar sempre anem tard!

Dono gràcies que només són dos i tinc dues mans per què no em deixen anar ni per mocar-me.

Arribem a la escola i cadascún va a la seva, l'Oriol agafa una pala e plàstic que simula de pilota i per fer com ell diu uns xuts i la Maria s'em refrega com un gatet amb ganes de mimos.

Finalment el Fran obre la porta i tots dos s'em tiren a sobre per donar-me un petó.

Començo el retorn cap a casa pensant la sort que tinc cada dia de començar-lo així.

Dilluns? Qué vingui que l'espero!

Presa de Contacte

Ja fa dies que li dono voltes a la idea de crear un blog i la excusa no és falta de temps, perquè si alguna cosa tinc ara és temps! Podem dir que la culpa per dir-ho carinyosament d'alguna manera és de la Mgdeta que m'ha fet despertar aquesta curiositat i aqui estic encetant-l'ho.

Vull fer servir el blog com un mitjà de desconexió amb el dia a dia, crec que em farà creixer com a persona perquè si més no m'esforçaré a escriure vivences, pensaments i opinions que a vegades per "estrés" del dia a dia no ens permetem el luxe de parar cinc minuts i pensar-hi.

N'estic satisfeta i orgullosa i sí que és ben cert que no tinc avia i tot m'ho dic jo mateixa, per ja sabeu aquell dit que diu "como uno mismo..."

Àpa-li aqui acaba la meva entrée al món blogistic.